Aquest post és un “corta y pega” (talla i enganxa!) d’un exercici d’Estètica que hem d’entregar demà:
“Estoy profundamente convencido de que es de importancia decisiva para la existencia de la espiritualidad europea vivir con nuestra cultura. Esto implica dos actividades respecto a la música. Primero: los músicos deben ser formados de acuerdo a métodos nuevos, o de acuerdo a métodos que se remontan a épocas de hace 200 años. En nuestras escuelas no se enseña la música como un lenguaje, se enseña sólo la técnica del hacer música, el esqueleto de la tecnocracia, sin vida. Segundo: el enfoque general hacia la música debería ser reconsiderado y deberíamos concederle a ésta el lugar que debe tener.” HARNONCOURT, Nikolaus Por el sentido contra el ornamento Revista Pauta. vol 1, no2, abril-maig-juny 1982. pp. 5-8, paràgraf 8
Entenent que la música és una forma d’expressió i que ens fa sentir sensacions que amb altres formes d’expressió no aconseguim, (com a punt de partida per no entrar més en punts delicats) potser un dels objectius de l’educació musical ha de ser fer veure en les persones que tenim a davant la possibilitat d’experimentar aquestes sensacions.
Entendre el llenguatge musical, hauria de ser, penso tot i que no hi he reflexionat massa encara…, entendre perquè certa música em provoca aquella sensació que una altra no em provoca. Quins són els elements que el compositor, l’intèrpret, o jo mateix/a he utilitzat i que per utilitzar-los juntament o per ells mateixos sols fan que experimenti allò que experimento. Aquest és un procés que ha de fer cadascú, si vol, per ell mateix, un cop té les eines, ja que com sabem una música no fa sentir el mateix a tothom qui l’escolta sinó que hi ha tantes escoltes i sensacions diferents com persones l’escolten; aquestes poden ser més properes o llunyanes segons el context i la història de cada oïent, però almenys no tenen perquè ser iguals i, per tant, hauríem de fugir dels dogmatismes: “aquesta música us fa sentir així, perquè jo (el professor) la sento així” (o el que encara seria pitjor, el llibre “x” diu que és així). Podem explicar què pretenia el compositor/intèrpret/… o amb què s’ha inspirat, si ell ho ha fet explícit, però penso que es bo deixar que els qui tenim davant facin servir la seva imaginació –així, podem potenciar la imaginació com apunta el mateix Harnoncourt al final del paràgraf 6 i que entra amb acord amb la visió de l’educació de Steiner i les escoles Waldorf-.
Resumint doncs, la tècnica, primer objectiu (sobretot en sentit cronòlogic) de molts mètodes utilitzats fins fa poc temps: “primer aprèn les notes, a col·locar els dits, a afinar… i després ja farem música” hauria de ser un objectiu instrumental, un instrument que ens permetrà dominar més el llenguatge que volem utilitzar per expressar-nos, per després tenir més recursos. El que ens permetrà entendre la música, del nostre temps o d’altres, no és l’abstracció de l’abstracció que s’ha anat fent al llarg dels anys i que s’ha anat sistematitzant (tot i que més endavant si que, potser, ens pot ajudar a ordenar-nos…) si no la racionalització i abstracció sobre experiències estètico-musicals viscudes per nosaltres mateixos (alumnes-persones que ens volem acostar al món de la música).
L’altra afirmació gira sobre el lloc de la música en la nostra societat i com caldria reconsiderar-lo. És clar que la música ha canviat de lloc en la societat, des de la Revolució Francesa evidentment però dels anys ’60, ’70 i fins i tot ’80 cap aquí també. Fins no fa massa anys es cantava en molts espais on ara no es canta, sempre faig servir el mateix exemple però podríem dir que és una obsessió més de les meves: es cantava als bars, es cantava a moltes cases més sovint que ara, es cantava en festes més sovint que ara. No és que ara no es canti, tot i que si que és evident que es canten coses diferents, però penso que es canta menys (d’un bar et poden fer fora per cantar, i jo ho he viscut al mateix bar de l’Auditori i no és de l’únic bar ni l’única ocasió en que he sabut que ha passat). La música segueix formant part de la vida de les persones, sigui per necessitat (“Todos nosotros necesitamos la música, sin ella no podemos vivir”) o perquè ens envolta contínuament (fils musicals,…). És veritat que són dues maneres molt diferents de tenir la música dins la vida, però alhora totes dues són presents en moltes, per no dir la majoria, de les persones (sobretot en segons quines èpoques de la vida: adolescència, infància,…). Ara bé, tinc la sensació que quan Harnoncourt parla de la música del nostre temps i del rebuig cap aquesta oblida una part important de la música del nostre temps: o és que els grups de pop de moda actualment no són grups de música? No podem dir que siguin rebutjats, almenys per gran part de la societat europea… En general estic parlant i vull parlar de la música que queda fora de la música anomenada “clàssica”. Penso que s’ha de reconsiderar el paper de la música a la nostra societat en molts aspectes (música-contaminació acústica,…), però en cap cas no crec que no hi hagi una música que parla del nostre temps i amb el llenguatge del nostre temps, al contrari, penso que existeix. Ara bé, i amb això si que m’acosto a Harnoncourt, no sé fins a quin punt, estem abandonant la possibilitat de dir allò inefable que ens dóna la música a favor d’afinar i abusar molt més de les lletres dels temes –ara estic pensant en el pop actual, tot i que reconec que no en sóc gaire experta…-. Però potser, i lligant amb la proposta anterior, és per un abandonament general de l’educació musical que deixem perdre aquesta possibilitat. Penso que és perquè a partir de la Revolució Francesa (segurament, seguint les tesis de Harnoncourt) i fins a cert moment, es va potenciar la música com a quelcom especialitzat i elitista que cada cop es va anar allunyant de la majoria de la gent que seguia necessitant la música per viure i es va buscar altres camins. Així, penso que és a través d’una educació musical general a tots nivells i per a tothom que podem aconseguir recuperar i poder tornar a abusar d’aquesta capacitat de la música que ja hem anomenat (de dir allò inefable) i que pugui ser entesa per tanta població com sigui possible. M’adono, ara, que estic abonant una opció que Harnoncourt planteja en el paràgraf 7 “La accesibilidad sólo puede existir en la música (jo afegeixo i en l’art en general) cuando, o bien se le reduce a lo primitivo o bien todo el mundo aprende el lenguaje de la música (o del art al que ens referim)”.
Per acabar, penso que en un primer moment aquesta tasca d’educació musical s’haurà de fer des de les aules, però que seria desitjable i penso que és possible que en un segon moment serà la mateixa societat qui podrà fer gran part d’aquesta tasca. I llavors algú, llegint algun llibre d’aquest moment, pensarà el que una tribu africana va dir a un pedagog musical, que va anar a passar una temporada amb ells, quan ell els va explicar que es dedicava a ensenyar música: I això de què serveix? Llavors, també teniu professors de menjar?
Publicat per erolarr 